Fa uns quatre o cinc anys, allà pel 2006 o 2007, quan encara no havia arribat la crisi en la qual actualment estem submergits, les empreses s'enfrontaven a un problema complicat. Les persones joves que arribaven a buscar feina no tenien esperit de superació.
Recordo que per aquell temps va aparèixer un estudi que reflectia que l'objectiu de la majoria dels enquestats (estudiants) era convertir-se en funcionaris.
En moltes entrevistes de treball que vaig realitzar en aquells dies hi havia un denominador comú: molts eren joves, estudiants de carrera o acabats de llicenciar, que vivien amb els seus pares, vivien a la bombolla que s'havia estès de manera global. I tenien, per tant certa estabilitat econòmica. Aquesta estabilitat, però, provocava que no assumissin riscos i es relaxessin, ja que tenien un suport econòmic al darrera.
Així mateix vaig detectar que durant les entrevistes de treball, les condicions econòmiques a negociar amb els candidats eren molt altes per al mercat existent en aquells dies. Total, no tenien res a perdre. Si no els donaves el treball i el que volien, seguien vivint igual de bé amb els pares.
Em ve al cap un candidat a Tècnic de Sistemes que demanava com a mínim 35.000 euros bruts anuals per incorporar-se al'empresa. La xifra, en aquest cas, es trobava fora de mercat tenint en compte que acabava de finalitzar la carrera i no tenia experiència professional alguna. Si no era a partir d'aquesta xifra, preferia no treballar.
Hi havia doncs una certa pèrdua d'ambició, d'objectius professionals. Només buscaven treballar 8 hores, cobrar i ja està.
Va ser quan va començar a aparèixer en els mitjans de comunicació i xarxes socials el terme de "Nini". És a dir, joves que ni estudiaven ni treballaven. Molts perquè potser no havien tingut les oportunitats ni els recursos que altres si havien tingut, però també molts, que són dels que parlo en aquest article, que fins i tot tenint aquestes oportunitats, tenint uns estudis, gaudint d'una estabilitat econòmica, no volien esforçar-se i aprofitar-les. I això era una cosa molt trista.
Les empreses, cert és, tenien una mica de culpa quan sempre han demanat més i més al treballador sense donar res, o molt poc, a canvi. I els joves de llavors que buscaven feina ho sabien. Es va donar la volta a la situació i els nous treballadors van començar a ser qui posaven les condicions, qui exigien certs mínims a les empreses per entrar a treballar-hi, els qui volien d'entrada i sense negativa conciliar vida familiar i laboral. I si a l'empresa no els agradava, el treballador, si estava en procés de selecció l'abandonava, i si ja estava treballant, s'anava a una altra empresa sense cap problema, sense cap remordiment. Els joves van començar a tenir valors diferents i les empreses tenien un repte important entre mans: escoltar-los, comprendre'ls i adaptar a les seves necessitats i inquietuds. Només d'aquesta manera podien comptar amb ells en les plantilles.
No obstant, en el fons, aquest canvi no era tan negatiu. Començava a imperar la màxima que sempre tots hem intentat complir: Treballar per viure, i no viure per treballar. I també començava a quallar el concepte d'oferir -se a l'empresa perquè eres tu el que t'oferies, i no l'altre qui et contractava. Però clar, com tot a la vida, el canvi ha de ser equilibrat. Tot és qüestió d'esforços entre empreses i treballadors. Si no, el sistema cau, es trenca. Totes les posicions extremes són dolentes.
Actualment amb la crisi, la situació ha tornat a canviar. Ja no s'observen aquest tipus d'actituds, si més no, en la quantitat en què abans es produïen. Es torna a valorar la feina i una posició en una empresa és una cosa preuada avui en dia. El concepte "compromís amb l'empresa" torna tenir validesa. La generació "Nini" també s'està començant a posar les piles, segons les últimes notícies aparegudes en els mitjans, i treballadors i empreses estan una mica més conscienciats en no exercir polítiques i comportaments de pressió cap a l'altre.
Aquell moviment, aquella bombolla, va servir perquè les empreses comencés a canviar les seves polítiques cap als seus empleats (conciliació laboral, flexibilitat d'horaris, etc.). I esperem que així segueixi per ambdues parts, però sense radicalismes, sense actituds infantils, amb compromís i pensant sempre en l'altra part. Tots estem al mateix vaixell. Encara que amb la nova reforma laboral, ja veurem que passa en el futur.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada